Elisenda Vila és una persona plena de vida. Quant la coneixes et insufla energia i vols que comenci parlar per apuntar tot el que diu. Es va llicenciar en Pedagogia i Psicologia (psicologia clínica sanitària i està col·legiada – puntualitza -). Es va especialitzar amb permís per ensenyar a ioga, gimnàstica conscient, estirament de cadenes musculars i sensory Awareness. Està clar que si et poses a les seves mans pots arribar a fer un treball molt complet: cos, ment i emoció a revisió. M’explica més, que la psicoteràpia la combina amb la joieria.
Elisenda, explica’ns una mica què fas
Treballo, sobretot, acompanyant a dones en el seu procés de creixement cap a una vida més feliç i més pròpia. Dic, sobretot, perquè són moltes més les dones les que venen a demanar-me ajuda. Segurament el meu recorregut professional m’ha portat a especialitzar-me en el suport a les dones. Treballo des del cos i des de l’emoció. El cos i l’emoció són dues portes d’accés a la persona. Des del cos feina la Gimnàstica Conscient i Estiraments. Una manera amable de treballar els estiraments, la mobilitat i la consciència del cos, des del aquí i ara. Des de l’emoció treball el suport emocional i psicoteràpia. Tot i que, des de la meva perspectiva psicoterapèutica, entenc que cos i emoció són difícils de separar. Totes les emocions es viuen al cos. D’altra banda, col·laboro des de fa més de 10 anys amb l’Ajuntament de Sant Cugat. Amb temes de violència masclista, com a psicòloga de grups de dones. I la joieria? Doncs és la meva altra passió. És la meva part creativa és l’equilibri que necessita el meva balança. Si arribo a casa cansada i si entro al meu taller, recupero energia.
La relació entre la teva creació artística i la psicoteràpia. Com es complementen?
Vaig trigar molts anys a descobrir o permetre mostrar el meu part creativa. Potser ara tarda uns anys més a poder respondre a aquesta pregunta, però m’agradarà en algun moment poder-respondre. Sovint, gent que no és del meu ofici, em pregunten com ho faig per poder dormir després d’escoltar tantes vides alienes. Potser així, convertint les vides alienes en pendents, collarets, … però no ho sé. Crec que això de la creativitat em ve de família. Com psicoterapeuta he desenvolupat molt la meva part formal i cognitiva. La joieria em permet esbarjir una miqueta. Però en el fons, en els dos hi ha un procés de transformació, en una jo transformo materials, els busco una altra mirada, i en l’altra ajudo a que les persones trobin noves mirades de la realitat que els incomoda.
Per què creus que són les dones majoritàriament les que et demanen acompanyament?
Suposo que el fet de ser dona influiex. Tambè que faci tants anys que treballo acompanyant a dones, fa que siguin elles les que més sovint em demanen ajuda. També tracto a homes a la meva consulta i em demanen suport. Però la majoria són dones. D’altra banda, la condició de ser dona ens fa la vida més difícil. I això fa que en un moment donat del nostre recorregut vulguem fer revisió o creguem que necessitem ajuda. La dona treballa molt i se sent poc reconeguda. En major o menor mesura, passats els cinquanta, la dona s’adona que ho ha donat tot. S’ha oblidat d’ella mateixa. Té ganes de retrobar-se. Vol recuperar la il·lusió per viure, o les il·lusions enterrades. De vegades, arribat un punt, se sent perduda i no sap què vol ser o fer. Vol ser reconeguda, o / i reconèixer-se. Necessita canviar el sentit de la vida …. O ha perdut la força, l’autoestima …. Altres se senten soles lluitant per una vida que potser no senten seva … i tenen ganes de viure, de canviar de feina, d’enamorar-se o re-enamorar-se. Moltes dones em demanen ajuda per fer un treball personal. D’altres demanen fer teràpia de parella per veure si poden reorientar una relació. També atenc a dones joves, valentes, que per la seva circumstància se senten desorientades o insegures. També dones en processos de separació, ….
En què consisteix la teva proposta?
Des d’una psicoteràpia amb metodologia holística i integradora. Amb experiència professional, personal i acadèmica, íntegre les dimensions, emocional, corporal i cognitiva. Ofereixo un espai de confiança on troben eines que permeten afrontar les dificultats. Poden també recuperar la il·lusió. Deixar de banda la culpa, deixar l’ansietat, superar la depressió i cultivar l’autoestima. I també poden enfortir-se emocionalment. Observar qui són, descobrir què volen d’elles mateixes. I per qué no, qué volen ser! Trobar la seva força interna i finalment poden construir-se una vida més plena. Més congruent amb elles mateixes. Escolto les paraules, les emocions i els silencis. Les ajudo a escoltar els seus pensaments, les seves emocions i les seves sensacions. Respecto el que senten i el que viuen. Respecto el seu ritme. D’aquesta manera les ajudo a que facin el seu camí perquè confio amb la seva força. Confío les seves capacitats i la seva voluntat. Les acompanyo amb diferents tècniques: visualitzacions, dramatitzacions, tècniques cognitives, focusing, AT, PNL, relaxació, sensory awareness, ….
I com has arribat al teu moment actual?
Fa molts anys que l’interès per l’ésser humà i per a la salut corporal va portar a estudiar la persona des de diferents òptiques. Vaig començar estudiant Pedagogia, tot i que el meu interès per la salut corporal em va portar a continuar, i completar, els meus estudis amb diferents tècniques de pràctica corporal, les quals, em van acostar primer al cos i, a poc a poc, al vincle entre el cos i l’emoció . Amb el temps em vaig anar especialitzant en el treball corporal i les teràpies psicocorporals, fins que finalment em vaig llicenciar en Psicologia, aprofundint en el corrent integrador humanista. El vincle entre cos i emoció, entre el viscut corporal i el viscut emocional, em va portar a entendre la persona com un tot ia treballar, d’una banda, des de la teràpia psico-corporal, i per l’altra a aprofundir en el treball de Consciència sensorial -ha estat el regal de la meva vida-, a través dels meus dos grans mestres, Krista Sattler i Lee Klinger (ambdues deixebles directes de Charlotte Selver). En paral·lel, i al llarg de tota aquesta trajectòria, col·laboro amb l’Ajuntament de Sant Cugat, al Servei d’atenció a la Dona, com a psicòloga externa, acompanyant a dones en situació de violència de gènere. Aquest treball, per a mi, ha estat d’una gran vàlua personal i professional. Actualment, la meva vivència com a dona i la meva trajectòria professional, treballant i atenent a moltes dones amb diferents situacions personals, i treballant el cos a través de la consciència, em porten, especialment, a oferir el meu acompanyament emocional i psicoterapèutic a dones, hi ha un treball corporal que respecto profundament.
Pots comentar algun cas o referència important?
Molts casos. Tots els casos són impressionants i meravellosos, però no citaré cap per respecte als altres, però puc assegurar que estic meravellada de la capacitat de resiliència que té la dona. Sense entrar a explicar cap cas en concret, puc citar casos freqüents. Per exemple: noies joves desorientades o amb dificultats per afrontar la realitat per causa d’una baixa autoestima o per falta d’autoconfiança, que finalment quan aconsegueixen valorar i confiar en les seves capacitats sembla que la vida comença a somriure’ls. Persones amb excés d’autoexigència, perseguint sempre la perfecció, poden començar a relaxar-se ia tornar-se més tolerants amb elles i amb el seu entorn. Assignatures pendents, o insatisfaccions, que s’han volgut oblidar, o no veure, però que amb el pas del temps ens porten a la infelicitat, la ràbia, l’aïllament, o fins i tot de vegades arribant a somatitzar, ha succeït que amb el treball personal han aconseguit perdonar i perdonar-se, recuperar relacions i físicament millorar.
Dependències que ens fan incapaços per acceptar un duel o una separació, i han pogut treballar la seva fortalesa interior i refer la seva vida. Controls innecessaris que, aparentment, ens ajuden a sentir-nos confortables per no reconèixer el fracàs, la ràbia, o la frustració, que han pogut fer les paus. Relacions insatisfactòries, amb la parella, associades i viscudes com culpa de no sentir-se feliç, i han pogut recuperar la felicitat, amb la parella o sense. Dones abatudes i violentades per les seves parelles, incapaços de mirar la vida han recuperat el somriure, la força i la dignitat: han recuperat la vida i la fortalesa. I així una infinitat …
